“L’ONU i Catalunya”, per Sebastià Sardiné

Segons molts especialistes, aquella ONU de 1945 està obsoleta, ja no respon als paràmetres del  segle XXI. L’Apel·lació a les Nacions Unides (San Francisco, 1945), feta  pels representants catalans declarant que “el cas de Catalunya no es un problema d’Espanya, sinó d’Europa” segueix sense resoldre’s. El  trist paper de les Nacions Unides en la Guerra dels Balcans, guerres al Golf o ara  l’afer dels refugiats ancorats a Turquia, Grècia, Itàlia o altres indrets, qüestionen la seva eficàcia.

De res han servit guerres fratricides i interculturals. Diuen els experts –hi coincideixo– que el dret a vet de les cinc principals potencies ja no té raó de ser. No tenen força moral per fer-nos ballar al seu ritme. Al Consell de Seguretat i al Consell Permanent hi han d’estar representades totes les regions (Mr. Dave Benjamin). Els Estats volen tenir veu i vot en igualtat de condicions, imposant democràcia a les seves institucions, que han de respondre tant a les necessitats de les nacions/regions emergents com a les de noves potencies econòmiques i a nacions infradesenvolupades endormiscades o sedades per interessos corporatius globals. Cal invertir en origen per desincentivar les migracions. Les Nacions Unides han de reformar les seves estructures internes i reformular els seus objectius (Mr. Fen Hampson, del CIGI) reconvertint la Carta de les Nacions Unides en una mena de constitució o regles de joc vinculants per als països membres, amb presa de decisions  democràtica, implementant –i dotant-los econòmicament– mètodes i instruments de conflictologia efectiva, per aportar treva i pau, però  sent contundents en situacions de desgavell. Cert és que l’ONU tampoc ha sabut explotar els seus èxits, però allò més cert és que la seva política està desacreditada i en crisi d’obsolescència programada, o no.

Seguir l’enllaç a l’article | Via Lliure i Millor

A quina distància som de la independència?

Cinquanta persones de referència en els àmbits d’actuació respectius responen numèricament a la qüestió següent: ‘Del 0 al 100, en quin punt es troba Catalunya en el camí cap a la independència?’

L’avenç cap a la independència es pot mesurar amb dades objectives, amb fets consumats i amb passes superades del full de ruta, però també té una dimensió perceptiva i, per tant, subjectiva. El termòmetre de la independència és una bona eina per a determinar en quin punt som del camí cap a la creació de la Catalunya independent i poder veure els matisos de la diversitat d’opinions raonades. Hi participen cinquanta persones de referència en els seus àmbits d’actuació. Des de pensadors, escriptors, columnistes i analistes, a activistes destacats, passant per col·laboradors habituals de VilaWeb. Cadascú marca un punt entre el 0 (destrucció del país) i el 100 (independència) i raona breument per què creu que som en aquest punt.

Aquest sondatge no té cap pretensió de ser científic, perquè encara no sabem quin final tindrà el procés ni quantes passes caldran per a completar-lo, però sí que servirà per a obtenir una percepció de l’estat d’ànim general. Per aquest motiu, la valoració es renovarà cada mes fins a arribar a la independència, perquè els lectors puguin percebre com es va avançant, en un any que es preveu definitiu.

 

Seguir l’enllaç a l’article | Via VilaWeb

“L’obediència deguda. Els judicis com a revulsiu”, per Sebastià Sardiné

Cada hom protesta i s’expressa com vol, pot o sap. Uns, esquinçant estampetes o cremant banderes o no penjant-les on diuen, o xiulant músiques en actes esportius o exhibint estelades on plagui, sent titllades aquestes expressions pel poder imperant com a delictives per atemptar contra no se quins déus intocables. D’altres, per afavorir consultes o el debat polític, són perseguits penalment per la fiscalia dependent de l’Executiu, pendents de properes compareixences davant el Tribunal Superior de .Justícia d’Espanya a Catalunya (no pas TSJ de C). Altres més, per no atendre citacions judicials, són detinguts pels Mossos i conduïts per la policia estatal davant tribunals llunyans amb competències forçades. El president anuncia que no anirà el 17.01.2017 a la cita de presidents autonòmics −cafè per a tothom quan el convocant  res té a oferir-t’ha liquidat, any rere any, molt menys del legalment compromès en un pressupost aprovat però no liquidat en la mesura que pertocaria. No és en Dret entenedor, ni internacionalment comprensible, que la presidenta del Parlament hagi d’entrar en un Jutjat a declarar per haver autoritzat fer política. Qui l’acusa vol guanyar als tribunals allò que no guanya a les urnes.

 

Seguir l’enllaç a l’article | Via Lliure i Millor

Constituïm es “casa” amb el referèndum i aposta per obrir un debat d’idees

  • Es plantegen reunir-se amb Puigdemont en els pròxims mesos

La plataforma Constituïm, que va presentar el maig una proposta de Constitució per a una hipotètica República Catalana, s’ha “casat” amb el referèndum anunciat per al pròxim setembre i ha apostat per obrir un debat d’idees durant els mesos previs a la celebració de la consulta.

En una trobada amb periodistes aquest dilluns, el portaveu de Constituïm, Jordi Domingo, ha afirmat que el referèndum és “l’element desembussador” de la situació política a Catalunya i, segons la seva opinió, la clau per aconseguir el reconeixement internacional d’una hipotètica República Catalana.

“Ens casem amb el referèndum en la vigília del Dia de la Constitució”, ha ironitzat, i ha assegurat que el text constitucional que proposa Constituïm és una proposta oberta perquè sigui debatuda, criticada i esmenada per la ciutadania.

 

Seguir l’enllaç a l’article | Via VilaWeb

“Que paguin impostos les màquines”, per Sebastià Sardiné

Qui no assumeixi que d’ençà la crisi econòmica i política hem entrat, globalment, en un nou paradigma està desfasat. Tot ha de canviar. Confiem que sigui a fi de bé.

Sistema actual: la globalització i l’economia financera i especuladora; l’obsolescència programada; deslocalitzacions de producció; l’excedent; el refús; les deixalles; la contaminació; les energies carbonades versus energies netes; el canvi climàtic; l’exagerat cost energètic (tenim l’energia més cara de la UE amb indesxifrables costos en la factura que res tenen a veure amb el consum), i molts altres factors, tots, comporten malmetre la natura i destrueixen ocupació (20%-25% d’atur real, i en joves, 50%) amb contractes precaris, cost ecològic, concentració de riquesa en poques mans, pobresa de tota mena i la desaparició de la classe mitjana, base de la democràcia i pagadora màxima dels recursos dels quals es nodreix l’Estat. El creixement de l’economia que ens vol vendre un govern central desacreditat ja no genera ocupació qualificada ni estabilitat laboral, i es produeix un dèficit estatal per sobre del PIB nacional, amb uns interessos que, com a despesa financera, esdevenen la més gran partida del compte de resultats de l’Estat. La competitivitat de les empreses es planifica sobre la base de la reducció de costos socials, el treball precari i la mecanització-robotització. La globalització és el parany de les multinacionals, que, retribuint portes giradores, fugen de liquidar impostos i condicionen els Estats amb estratègies especuladores de tota índole. L’objectiu: concentració de poder i de recursos en poques mans.

 

Seguir l’enllaç a l’article | Via Lliure i Millor

 

Vibrant porta a debat “L’estructura de seguretat i defensa de l’Estat català”

L’Associació Cultural Vibrant portarà a debat “L’estructura de seguretat i defensa de l’Estat català”. La conferència, amb posterior debat obert, tractarà d’una de les qüestions més controvertides del futur d’un eventual Estat català. L’acte tindrà lloc al Centre Cívic Can Felipa del Poblenou de Barcelona el divendres 25 de novembre.

Els ponents que participaran en la trobada són Antoni Soler, director de FundiPau, Fundació per la Pau, entitat que treballa per a l’eradicació de la violència al món i la resolució de conflictes; Joan Carles Viñoles, investigador en matèria de defensa; Francesc Xavier Hernández Cardona, catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona i especialsta en història militar de Catalunya; Marc Comes, coordinador de la sectorial d’idees i anàlisi Intel·ligència para la Independència, de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC); i Eduard Vinyamata, director del Campus per la Pau i la Solidaritat (UOC), doctor en Ciències Socials i conflictòleg, autor de diversos llibres sobre aquesta matèria.

Moderarà el debat Sebastià Sardiné, advocat i investigador històric, integrant del col·lectiu Constituïm, un dels autors de la Proposta de Constitució catalana que va ser entregada al Parlamanent de Catalunya com a aportació al marc jurídic del procés constituent. Sardiné és col·laborador de Lliure i Millor.

 

Seguir l’enllaç a l’article | Via Lliure i Millor

“El Constitucional contra les bones lleis”, per Sebastià Sardiné

De 1973 a 1978 vaig cursar estudis de Dret a la Universitat de Barcelona (UB), en horari nocturn. Treballava com a auxiliar telegrafista a Vic, fent cada tarda-vespre el trajecte Vic-BCN-Vic. Tenia 18 anys. Molts superaven els 40. Tots treballàvem per pagar-nos els estudis i estudiàvem alhora. Eren temps dels Guerrilleros de Cristo Rey, del sindicats d’estudiants  i dels mítings estudiantils a pilota picada dins les aules mentre les sirenes dels grisos ressonaven pel campus. Una de les professores fou Encarna Roca, actual membre, amb Xiol Rius, de la quota catalana al Tribunal Constitucional (TC). De tots en vàrem aprendre més del que ens varen ensenyar. En aquells temps, amb excepcions, els professors entraven a l’aula, explicaven i marxaven, sense importar-los gaire si aquells que anàvem de nocturn, cansats, desprès d’una llarga jornada de feina, apreníem o no. Volíem formar-nos per a la primavera democràtica que albiràvem. Algun professor ens va ensenyar Dret, en majúscula. D’altres, no. Vaig interioritzar que no es podia prejutjar ningú sense escoltar-lo i valorar-ho tot per nosaltres mateixos, objectivament.  Recordo un treball  sobre  “El libre albedrio”,  en castellà. Aprenguérem que les lleis havien de ser justes i que els jutges havien de resoldre amb justícia. Amb equitat i justícia, diuen les nostres velles constitucions catalanes. Dissortadament no és així.

Seguir l’enllaç a l’article | Via Lliure i Millor

Contacta amb nosaltres

Pots posar-te en contacte amb nosaltres a
[email protected]