“L’ONU i Catalunya”, per Sebastià Sardiné

Segons molts especialistes, aquella ONU de 1945 està obsoleta, ja no respon als paràmetres del  segle XXI. L’Apel·lació a les Nacions Unides (San Francisco, 1945), feta  pels representants catalans declarant que “el cas de Catalunya no es un problema d’Espanya, sinó d’Europa” segueix sense resoldre’s. El  trist paper de les Nacions Unides en la Guerra dels Balcans, guerres al Golf o ara  l’afer dels refugiats ancorats a Turquia, Grècia, Itàlia o altres indrets, qüestionen la seva eficàcia.

De res han servit guerres fratricides i interculturals. Diuen els experts –hi coincideixo– que el dret a vet de les cinc principals potencies ja no té raó de ser. No tenen força moral per fer-nos ballar al seu ritme. Al Consell de Seguretat i al Consell Permanent hi han d’estar representades totes les regions (Mr. Dave Benjamin). Els Estats volen tenir veu i vot en igualtat de condicions, imposant democràcia a les seves institucions, que han de respondre tant a les necessitats de les nacions/regions emergents com a les de noves potencies econòmiques i a nacions infradesenvolupades endormiscades o sedades per interessos corporatius globals. Cal invertir en origen per desincentivar les migracions. Les Nacions Unides han de reformar les seves estructures internes i reformular els seus objectius (Mr. Fen Hampson, del CIGI) reconvertint la Carta de les Nacions Unides en una mena de constitució o regles de joc vinculants per als països membres, amb presa de decisions  democràtica, implementant –i dotant-los econòmicament– mètodes i instruments de conflictologia efectiva, per aportar treva i pau, però  sent contundents en situacions de desgavell. Cert és que l’ONU tampoc ha sabut explotar els seus èxits, però allò més cert és que la seva política està desacreditada i en crisi d’obsolescència programada, o no.

Seguir l’enllaç a l’article | Via Lliure i Millor